Història

Història

Poblat ibèric de Benimaquia  
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

El Montgó ha sigut testimoni de la petjada de l'espècie humana, pràcticament des dels inicis, i l'home ha anat deixant les seues empremtes des de temps prehistòrics. Nombrosos jaciments i restes confirmen aquesta presència:

Paleolític:

Les mostres més antigues de la presència humana en aquest entorn daten de fa 30.000 anys, en el paleolític superior. Es corresponen amb restes de xicotets grups nòmades que ocupaven la cova Foradada i els barrancs orientats cap al mar al cap de Sant Antoni. També apareixen restes d'aquesta època a la Cova Ampla o del Montgó.
Les comunitats d'aquests homes primitius aconseguien sobreviure gràcies a la caça, a la recol·lecció i al marisqueig de la zona.

Neolític:

A partir del 5.000 a. de C. apareixen les primeres mostres de cultures centrades en l'agricultura i en la ramaderia amb la domesticació d'animals. Coincideix també amb l'aparició de la ceràmica i de la pedra polida.
S'han trobat puntes de fletxa, fragments de gots i diversos estris de pedra tallada i os, com també restes de soterraments humans d'aquesta època a la cova del Montgó, i a la cova del Barranc de Migdia, on, a més, apareixen pintures esquemàtiques.

Edat del bronze:

A finals del 3.000 a. de C., amb els primers poblaments, els soterraments col·lectius a coves i els primers estris de metall comença l'edat del bronze.
Les coves que més informació ens han donat han sigut la cova del Montgó i la cova del Barranc de Migdia.
Els poblats se situaven a la part alta de xicotetes elevacions de terreny, com el que es trobava a l'ermita de Santa Llúcia de Xàbia.

Ibers:

En el segle VIII a. de C. els contactes amb comerciants fenicis i grecs estableixen definitivament l'aparició de la primera cultura autòctona a la península: la cultura ibèrica.
A l'alt de Benimaquia se situa un important poblat iber del segle VII a. de C., on van aparéixer àmfores fenícies, relacionades amb l'elaboració i el comerç del vi.

Les troballes de diferents materials arqueològics en forma de ceràmica, monedes, adorns... a la zona del coll de Pous i a la plana de Justa (s. IV a. de C.) i a la penya de l'Àguila, amb les muralles defensives, confirmen la presència dels ibers fins al segle I a. de C.

Aquestes i altres troballes ens parlen de la importància que tenia el Montgó, principalment com a talaia defensiva, per als nostres avantpassats.

Romans:

Els romans van continuar utilitzant el Montgó com a lloc d'observació i vigilància per a la protecció del cada vegada més important port comercial de Dianum (Dénia), que ja era un municipum romà en el segle I.
Els museus arqueològics de Dénia i Xàbia conserven mostres de plats de ceràmica adornada, monedes, pesos per a telers i xarxes, capitells, a més d'àmfores i àncores, d'aquells segles.
A a cova de l'Aigua podem observar una inscripció romana que ens documenta l'existència en el Montgó d'un destacament militar, probablement per a la vigilància de la costa. Cap a l'any 238 d. de  C., Lucius Alfius Donatus s'encarrega de la realització d'aquest epígraf, que evidencia la presència en la contornada de la cova d'una vexilatio de la legió VII Gemina, al comandament de Caius Iulius Urbanus. Es tracta d'una inscripció excepcional per al coneixement de l'activitat militar al Tarraconense, i valora la muntanya del Montgó com a punt d'interés estratègic i de control del territori circumdant.

Musulmans:

Després del desembarcament dels musulmans a Espanya en el 711, en el 713 ja es troben instal·lats en aquestes terres.
En el segle XI, i amb l'objecte de defensar les costes d'invasions, es va instal·lar a Dénia una dàrsena militar que va comportar un apogeu per al desenvolupament de la ciutat.
En 1014 es va declarar la taifa de Dénia a la qual corresponien les terres del sud de València.
Abu-Abdalla defineix la comarca d'aquesta manera:
"Dénia és una ciutat situada sobre la vora del mar, molt populosa i bella. A aquesta ciutat acudeixen moltes embarcacions i hi ha un arsenal per a la seua construcció.
A la part meridional hi ha una muntanya gran, de forma redona, des de la cima de la qual es descobreixen les muntanyes d'Eivissa en alta mar. Aquesta muntanya s'anomena Caon" - D'on pot haver derivat: Mont Caon, Mont-Gaun, l'actual Montgó.

La influència musulmana és apreciable en tota la zona: topònims, costums, fins i tot la gastronomia ens mostra la importància que va tenir aquella cultura en aquestes terres, que no va finalitzar amb la conquista de Jaume I en 1244.

Època medieval i posterior:

Nombroses ermites de les denominades de reconquista, que es van construir a partir del s. XIV les podem trobar envoltant el Montgó: el Popul, Santa Llúcia, i l'església fortalesa de Sant Bartomeu, a Xàbia, o les ermites de Santa Paula, Sant Joan, i Santa Llúcia a Dénia. Es tracta de xicotets edificis destinats al culte religiós que, encara que la majoria han sigut "engolides" per urbanitzacions en les últimes dècades, continuen tenint una forta vinculació tradicional i afectiva amb la gent que té les terres de cultiu pròximes a les ermites.

Una cosa semblant ocorre amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngeles situat a les Planes, que si bé l'edifici actual és de construcció recent, els seus orígens es remunten al s. XIV, i va ser saquejat i abandonat poc després. El convent va romandre en ruïnes fins que en 1760 es va restaurar, i fa uns anys es va tornar a restaurar.

Molt prop del monestir se situa un singular conjunt d'11 torres d'antics molins de vent, construïts entre els segles XIV i XVIII, on es molia el blat amb la força del vent que hi bufa quasi constantment.

A partir de segle XVI va ser una constant la persecució de la pirateria barbaresca sobre les poblacions del litoral mediterrani.
Per a defensar-se de les incursions pirates, es va crear una infraestructura de vigilància consistent en una xarxa de torres sentinelles i fortificacions al llarg de tota la costa mediterrània. Al Montgó encara es conserva la torre del Gerro, situada a la part alta de les Planes al final de les Rotes, on s'hi pot veure perfectament l'escut de Carles I sota una de les finestres.

Activitats tradicionals:

Fins a la gran revolució que va comportar en tots els sentits l'explosió turística de l'últim terç del passat segle, les activitats econòmiques que tradicionalment es realitzaven a la zona eren: l'agricultura, la pesca, el comerç marítim i l'artesania basada en el margalló.

Els principals cultius eren de secà: vinyes, oliveres, garroferes, figueres, ametlers, blat... cobrien les terres de conreu, tots cultius mediterranis comuns a la conca del Mare Nostrum. Més enllà del seu estricte valor alimentari, ens parlen de tota una cultura i una història que implica, des dels albors de la nostra civilització, els habitants d'aquestes terres. Només els llibres sobre el vi o l'oli d'oliva bastarien per a omplir biblioteques senceres; les tradicions, la cultura, la gastronomia, i fins i tot la religió, de la conca mediterrània es troben impregnades i relacionades amb aquests cultius, que han arribat a formar part d'un estil de vida: el mediterrani.

L'important creixement de la població durant els últims tres segles va portar a l'aprofitament de qualsevol terreny que poguera ser transformat en agrícola, i el Montgó no en va ser una excepció. Fins i tot les zones més descarnades de les cimes o les de més pendent es van aprofitar per al pasturatge, l'obtenció de llenya, i per a la recol·lecció del margalló que s'emprava en la producció artesana de cabassos, cistelles, estores i altres eines.

En les últimes dècades del segle XIX, la forta demanda de panses per a consum propi i per a exportació va propiciar l'aterrassament dels vessants del Montgó per al cultiu del raïm moscatell. Actualment les vinyes que encara persisteixen a la zona es destinen a la producció de vi dolç en la seua major part, la famosa mistela de la Marina Alta. Aquests bancals han sigut la majoria abandonats per la dificultat d'accés i l'escassa rendibilitat. A les zones encara productives amb més disponibilitat d'aigua es cultiven cítrics.

El mar Mediterrani ha oferit els seus fruits abundants a incomptables generacions de pescadors. Peixos, mol·luscos, i mariscos han format part de l'aportació proteica bàsica per a la població dels municipis de la comarca i ha afavorit el desenvolupament d'una rica gastronomia basada en aquests productes.

En l'actualitat aquests usos tradicionals es troben en franca regressió i en greu perill de desaparició, a causa dels canvis en les estructures econòmiques de la Marina Alta que, centrades en el turisme i la construcció, ja han modificat de forma evident l'estil de vida, els costums i tradicions, i inclús el paisatge, de la zona.