Geologia

barranc del Cint (Alcoi)  

el Montcabrer (1390m)
 
Les grans elevacions, l’agressivitat del paisatge, la complexitat estructural i la importància dels processos càrstics, són característiques d’especial rellevància a Mariola. La serra s’engloba dins el Prebètic, caracteritzat aquest per un continu de plegaments amb una orientació majoritària de sud-oest a nord-est corresponent generalment a serres permeables (de naturalesa calcària) i valls impermeables (entapissades de margues miocèniques, conegudes localment com tap).
 
La unitat geològica de Mariola correspon a un anticlinal en forma de xampinyó limitada pel nord pel sinclinal de Bocairent i la Valleta d’Agres, per l’est per la falla d’orientació N-S de més de dos mil metres de salt entre Muro i Cocentaina i la foia del riu d’Alcoi coberta per materials quaternaris, pel sud connecta amb el sinclinal de la vall del riu Polop. És a la part sud-occidental on els límits convencionals de la serra no queden gens definits, i es dóna una continuïtat cap a la veïna serra de la Fontanella.
 
Al centre de la serra, la volta anticlinal està enfonsada, i deixa al seu sí planes i valls envoltades d’elevacions (la Font Freda, Sant Jaume,...) les quals van vessant les aigües a allò que cap a ponent serà el capçal del llit del Vinalopó; és a la part nord-oriental on es troben els relleus més vertiginosos i les altures més simbòliques, entre els 1.000 i els 1.300 metres. La major part de la serra està formada per roques calcàries dipositades durant el Cretaci, quan la zona coincidia amb la vora d’una conca sedimentària marina, així s’hi troben importants jaciments paleontològics com el de la Querola.
 
És posteriorment, durant el Miocè superior, quan es produeix l’emersió definitiva d’aquests materials, provocada per l’empenyiment vertical dels materials basals més antics i més plàstics. Aquests materials corresponen a argiles i algeps del Triàsic, el conegut Keuper, què aflora allà on la acció orogènica va perforar la capa calcària o on els posteriors processos càrstics l’han deixat al descobert (el Teular del Llonganissero o Sant Cristòfol de Cocentaina).
 
Però són precisament aquests darrers processos, relacionats amb la dissolució de la roca calcària per part de l’aigua, els quals han determinat, amb més ponderació, la morfologia actual de la serra, trobant per tota la serra bons exemples de diferents formacions càrstiques tant externes com internes, algunes d’elles molt emblemàtiques com el barranc del Cint, la cova de la Sarsa, i un llarg etcètera.